Dia 9: de Grants (New Meixco) a Mexicat Hat (Utah)

Ens hem despertat a Grants i hem baixat a esmorzar (força complert, per cert) al propi motel, tot parlant sobre què fer el dia d’avui.

Així que hem iniciat el dia avançant per la ruta 66 fins a Gallup, encara a Nou Mèxic. Gallup és ja territori Navajo i és coneguda com la capital dels indis americans. En efecte, està plena de “trading post” indis. Just abans d’arribar-hi hem passat per davant del motel “El Rancho”, a les habitacions del qual hi han passat grans estrelles del gènere Western, per grabar les seves pel·lícules en la seva majoria al proper Canyon de Chelly.

Precisament sortint de Gallup ens hem desviat de la ruta cap al nord en direcció al Canyon de Chelly, situat a l’estat d’Arizona. Al principi, el paisatge d’Arizona no difereix gaire del de New Mexico, però a mesura que t’hi vas endinsant recorda cada vegada més al Far West de les pel·lis. El Parc Nacional Canyon de Chelly és acollonant. Primer hem anat amb el propi cotxe per la vessant sud i anàvem parant als múltiples miradors que ens trobavem, on les imatges són impactants. Podíem baixar a dins del canyon en una excursió d’aproximadament dues hores caminant, però al final hem dessistit per pura mandra. Després hem agafat el camí del nord per veure el Canyon del Muerto i ens hem aturat a fer un cop d’ull a Massacre Caves, on els espanyols van assasinar més de 100 navajos als inicis del segle XIX.

A continuació hem seguit carretera amunt en direcció a Kayenta, localitat situada prop del parc nacional Monument Valley, un conjunt espectacular de monolits que surten del no res. Aquí ha començat a complicar-se el viatge. El cèl s’ha anat tapant progressivament i ha començat a llampegar de forma aterradora. Ja és mala sort que ens plogui en plè desert, en una zona realment àrida al nord d’Arizona, però així ha estat, i de quina manera. La tempesta ha durat pocs minuts però ens ha acollonit a tots. Poques vegades a la vida havia vist una tempesta tan intensa, pràcticament no es veia la carretera i ens temiem el pitjor. Per sort la cosa s’ha calmat i hem pogut arribar a Kayenta. I aquí ha començat la segona dificultat.

Ens hem aturat al primer hotel que hem trobat i ens han dit que no tenien habitacions lliures. És el primer cop que ens passa en tot el viatge així que simplement hem anat a preguntar al següent. Tampoc n’hi havia. Així que hem anat al següent, a unes 10 milles al nord, un autèntic antro de mala mort. I tampoc. I el quart tampoc. El problema no seria d’importància si no fos perquè Kayenta és un poble al mig d’una zona totalment desolada i no hi ha absolutament res al voltant. Així doncs, després de sopesar vàries opcions (entre elles dormir al cotxe) hem decidit anar a probar sort al poble més proper, de nom Mexican Hat, a 50 milles de Kayenta i a un estat que en principi no haviem de trepitjar: Utah. Així doncs, hem agafat altre cop el carro i hem atravessat el Monument Valley, hem creuat la frontera i hem parat al primer motel de Mexican Hat. La recepció estava mig amagada en un forat a mà esquerra de la carretera. Ens ha atès un hippie que tenia pinta d’anar mig fumat i ens ha fet un mapa sobre com arribar a l’habitació, ja que s’havia d’agafar el cotxe. Era un mapa molt confús, així que no l’hem trobat a la primera i hem tornat perquè ens ho aclarís. En comptes d’això, ens ha dit que seguíssim un cotxe blanc que anava més perdut que nosaltres. Finalment hem trobat l’habitació i és molt ben parida. Es tracta d’una gran tenda amb sòl de parquet i amb capacitat per a 4 persones.

En fi, demà escriurem des d’Arizona... o això esperem.