Dia 3: de Chicago (Illinois) a Litchfield (Illinois)

Avui hem iniciat el dia de la mateixa forma que vam començar ahir: amb donuts i cafè aigualit. Després els del motel ens han portat cap a l’aeroport a buscar el cotxe. Quan ens han donat el carro ens hem quedat flipats: no és un chevy, és un pepino descomunal. La marca no l’havíem sentit en la vida però es tracta d’un cotxe amplíssim, molt potent, super-nou i modern i amb uns acabats de pell impressionants. És automàtic, és a dir, que no hi ha ni embrague ni canvi de marxes; com ha dit molt encertadament en Sibina “es condueix com un auto de xoc”. Esperem que no xoquem masses vegades.

Un cop adaptats al cotxe, hem sortit de Chicago iniciant la tan esperada ruta 66. La veritat és que a l’estat d’Illinois la ruta està molt ben preservada i senyalitzada, tret uns pocs trams impracticables. En el trajecte d’avui, ens hem aturat al museu de la ruta situat a Joliet (malgrat no entrar-hi hem comprat algun souvenir), hem continuat fins a Wilmington per dinar al llegendari Launching Pad on es troba l’astronauta inmens que serveix de cartell (foto), hem comprat nevera pel viatge prop de Pontiac, fins aturar-nos a mitja tarda a la ciutat d’Springfield. Springfield, Illinois, semblava una ciutat fantasma i no aparentava gens ni mica ser la capital d’Illinois i el lloc de residència de l’expresident Abraham Lincoln. Després de tirar quatre fotos de rigor al costat de les estàtues de Lincoln i el Capitol, hem anat a fer unes birres a un sportsbar, un dels pocs llocs on hi havia una mica d’ambient en tota la ciutat, per finalment dirigir-nos al poble de Lichfield per finalitzar la jornada al primer motel que hem trobat, un Super8 baratíssim però molt correcte.

I aquí ha passat el que podia haver estat una tragèdia: m’havia deixat la càmera al bar d’Springfield. Aleshores m’ha agafat un rampell d’histèria i he agafat el cotxe cap al bar. Però quan ja havia arrancat he recapacitat i he pensat que millor buscar el telèfon del local per internet i trucar-los. Al google maps he localitzat el local, però el telèfon no estava disponible i la pàgina web no funcionava. Aleshores el recepcionista del motel ha descobert que ja no existia amb el nom que apareixia al google i no hem pogut trobar el telèfon. Finalment els col•legues s’han oferit a acompanyar-me a Springfield i he acceptat (el no ja el tenia). Així doncs, hem reculat 70km fins a Springfield (no us podeu imaginar el mal que fa això) i, quan la cambrera ha somrigut i m’ha dit que tenia la càmera m’ha agafat un atac d’eufòria difícil d’explicar.

Demà més!