Dia 4: de Lichfield (Illinois) a Lebanon (Missouri)

Avui ha sigut un dia bastant llarg i productiu, hem decidit despertar-nos una mica mes d’hora ja que ahir ens vam trobar que cap a les 6 de la tarda molts pobles i ciutats que passavem ja estaven bastant morts.

El dia a començat amb el tipic esmorzar de rigor del motel, aquesta vegada no teniem donuts com a Chicago pero ens les hem apanyat amb un parell de torrades amb marmalada i a les 9 del mati ja erem al cotxe direcció St. Louis, ciutat que fronteritza l’estat de Illinois amb el de Missouri, on em visitat basicament el seu mitic arc que segons diuent es la porta de la ruta cap a l’oest dels EUA. L’arc en cuestió té uns 190m d’altura i vist des de lluny ja impressiona bastant, despres de fer-nos les fotos des de tots els angles posibles i més, ens hem adonat que l’arc es podia visitar per dins i pujar fins a dalt de tot per un modic preu 10 $. Ha sigut curiós ja que al tenir aquesta forma tan extranya per arribar a dalt la unica manera posible era utilitzar unes capsules petitisimes on en cada una d’elles i enbutien a 5 persones.

Despres fotografiar algunes panoramiques de la ciutat hem dinat en un bar de la zona on en Joan i jo em demanat una amanida amb pollastre i en Xavi una pizza hawaiana. El menjar en si no era dolent pero s’ha de dir que les amanides eren poc sanes, ja us ho podeu imaginar, al estil americà i tot tamany XL. Hem decidit que a partir d’ara damanerem les coses per compartir perque no hi ha manera d’acabar un plat!

Ben dinat hem agafat el cotxe i hem seguit amb l’ajut del GPS i un parell de llibres els cartellets de “Historic Route 66” que en molts trams del dia d’avui s’entrecreuen amb una carretera molt mes concorreguda per els habitants de la zona com son les interestatals.

Al llarg de tota la tarda, des de que hem abandonat la ciutat de St. Louis hem anat veient uns cartells que feien referencia a les coves Meramec que despres de informar-nos degudament amb les guies hem sabut que era on el bandoler Jessie James s’amagava amb tota la seva banda despres d’atracar bancs i diligencies. Un cop arribats a la zona en cuestió ens hi em apropat i la cosa pintava prou be pero no ens hem endinsat a les cavernes ja que el pressupost del dia ja l’haviem complert a St. Louis i hem preferit seguir endevant fins on havia de ser la nostre propera parada per passar-hi la nit.

Hem arribat a “Rolla” bora les 8 del vespre i haig de dir que aqui tot i que es estiu i fa una calor de mil dimonis, el cel ja comensçava a enfosquir-se. El poble no era res de l’altre mon, la veritat es que era d’un tamany superior a la mitja que els que hem creuat pero no hem trobat cap motel que ens fes el pes i hem seguit endevant, es l’avantatge de no tenir-los reservats.

Fent un cop d’ull a la guia, en Joan n’ha trobat un de bastant mitic que estava uns 50km mes endevant i ha estat facil de localitzat gracies el seu gran cartell de neons.

Ja a la nit em sopat en una bolera just devant del motel que practicament hem tancat nosaltres perque erem els unics clients i abans d’anar cap a dormir i actualitzar el bloc hem fet una cabusada a la picina del mateix motel.

Dema continuarem la ruta cap a l’oest direcció al segon Springifeld de la ruta i amb una mica de sort i uns quants kilometres més pude arribem a Oklahoma!