Dia 16: de Needles (California) a L.A. (California)

Avui escriurem el que vam fer ahir, tard com ha passat els ultims dies.

Ens vam despertar al poble de Needles, que pertany a California just creuant la frontera amb Arizona. Abans d’arribar a Los Angeles encara ens quedaven fer uns 400 quilometres per el que vam decidir marxar força d’hora i anar tirant, de camí simplement vam parar a posar gasolina.

Vam arribar a Los Angeles vora de la 1 del mitgdia amb la intenció de triar un motel i començar a visitar la ciutat, pero trobar-ne un tal i com el voliem ens va costar un parell d’hores ja que vam començar buscant-los a Santa Monica i al estar propers a la platja els preus es disparaven bastant. Finalment vam acabar per trobar-ne un just al costat de Hollywood Boulevard, que es el carrer on hi han les estrelles al terra.

Al pujar les maletes a l’habitació ja se’ns havien fet gairebé les 4 de la tarda i encara no haviem dinat. Ens vam dirigir cap al teatre xinés de Hollywood Boulevard on hi havia molta gent que esperava per el preestreno de una película on hi havien de anar les estrelles de la pel•licula, nosalres amb la intenció de fer una mica el xafarder vam aprofitar per dinar just devant del teatre on vam descubrir una nova cadena de restaurants anomenada “Hooters” que no destaca presisament per les hamburgeses que hi serveixen si no per totes les seves cambreres vestides amb samarreta apretada i pantalonets molt curts.

Per la tarda vam recorrer tot el carrer de les estrelles i vam comprar alguns souvenirs i despres vam aprofitar per deixar totes les boses al hotel i descansar una estona.

Quan es va començar a fer fosc va manar a Beverly Hills en busca de les cases dels famosos, pero no vam veure ningú conegut. Per la nit vam tornar a una zona que vam trobar mentres buscavem hotel al mati a Santa Mónica i vam aprofitar per fer unes cerveses i jugar a una especia de curling amb miniatura que hi havia dins del bar.

Dia 15: de Las Vegas (Nevada) a Needles (California)

Com que ahir no vam sortir de festa, avui ens hem aixecat a una hora decent. Hem decidit de quedar-nos a dinar al bufet de l’hotel ja que al ser clients ens feien un 25% de descompte i ens sortia molt bé de preu. Per tant, teníem tot el matí lliure, i l’hem aprofitat primer veient el partit de bàsquet entre Espanya i els EUA a la zona d’apostes esportives del casino i més tard jugant a la ruleta, on en Xavi ha estat molt afortunat i, quan ja no li quedaven pràcticament fitxes, ha apostat pel número guanyador i li han tocat gairebé 50$ (una quantitat menyspreable estan a Las Vegas, tot s’ha de dir). Després, cap a les 14h, hem dinat i tot seguit hem marxat destinació Kingman per tornar a enganxar amb la ruta 66.

De camí hem tornat a passar per la presa Hoover, aquest cop de dia, i després d’una recta de més de 100km arribàvem a Kingman. Un cop allà hem agafat la 66 cap a l’oest. Hem passat per un seguit de montanyes desèrtiques i ens hem aturat a Oatman, un petit poblet perdut on només s’hi arriva mitjançant la 66, concretament un tram on la carretera es troba en un estat bastant lamentable. Sorprenentment, el poble és encantador. Només té un carrer principal que recorda al far west de les películ•les, amb tot de cases de fusta, un hotel demacrat dels anys 20, una “general store” i un parell de tavernes. Precisament hem entrat a un dels bars (fosc, podor de cervesa) a fer unes partides de billar per passar l’estona.

Tot seguit hem sortit d’Oatman continuant la 66 i ens hem aturat a un motel correcte (regentat per un indi) de la següent localitat, una ciutat de nom Needles, ja a Califòrnia. Hem anat a sopar natxos i fregits a un Denny’s, després de fer-nos un bany a la piscina del motel, per finalment anar a clapar a mitjanit.

Dia 14: Las Vegas

Avui ens ha costat més despertar-nos ja que la festa d’ahir va acabar tard , però com que feien el barça a les 11 del mati hem fet un esforç i ens em despertat ( en Muria ja feia estona que estava llevat) hem disfrutat amb el barça, mirant-lo amb alguna dificultat per Internet ,però l’hem aconseguit veure millor del que pensàvem.

Ja que estàvem uan mica mandrosos ens vam quedar tot el mati a l’hotel, vam dinar al bufet del mateix hotel ( no estava tan be com el de Luxor però per 15 dòlars està perfecte). Amb la panxa plena vam agafar el cotxe i vam aparcar al hotel Tresoure Island, com si fóssim clients de l’hotel i vam començar a visitar tots els hotels. El Wynn, Encore, The Mirage, The Venetian i altres, també hem visitat una zona més antiga de les Vegas el carrer Fremont, en aquest carrer hi ha una pantalla que cobreix tot el sostre del carrer i cada quart d’hora posen algun videoclip.

Un cop estàvem tan cansats de caminar i d’aguantar la insuportable calor que feia ens hem dirigit cap a l’hotel amb la intenció de descansar una estona i després anar a veure 3 o 4 hotels que ens faltaven i l’ambient que hi havia a la nit pel carrer. Després de descansar una estona en Guille i jo hem tornat cap al centre ( en Joan s’ha quedat a l’hotel a descansar). Un cop allà hem visitat segurament l’hotel més conegut de Las Vegas , el Bellagio i hem vist l’espectacle de les fonts ( és l’espectacle de fonts més gran del mon).

Quan les cames ja no podien més ens hem dirigit cap al nostre hotel allà hem sopat al McDonals ( a la 1 i mitja de la nit ) i després hem anat cap al casino mitja hora abans d’anar a dormi.

Avui ha sigut el dia que hem caminat més de tot el viatge, sembla que però entre anar d’hotel a hotel i visitar-los per dins fas molts kilòmetres, però el dia ha estat molt be , amb una nit més relaxada que la d’ahir.

Dia 13: Las Vegas (Nevada)

Avui escribim amb una mica de retard degut a que ahir vam sortir de festa.

El dia va començar per nosaltres cap al mitgdia ja que ens vam despertar tard, la nostra idea per el mati era anar a veure els diferents hotels i casinos. Vam agafar el cotxe perque estem una mica allunyats dels hotels que voliem anar a visitar i per aparcar vam fer com si fosim clients del “New York New York”, abans de dinar vam veure 4 hotels/casinos: New York, Escalibur, Luxor, Mandalay bay.

Ja cap a les 4 de la tarda vam dinar a un buffet lliure on per 20$ vam menjar tot el que vam voler, s’ha de dir que per primera vegada en tot el viatge vam poder menjar una mica diferent de les tipiques hamburgeses amb patates fregides.

Despres de dinar vam anar a veure un altre hotel, el MGM on en el seu interior hi tenen com un petit zoo amb lleons i tot.

Entre una cosa i l’altre se’ns van fer les 7 de la tarda i vam anar cap al nostre hotel on de pasada vam anar a comprar souvenirs a la suposada botiga de souvenirs més gran del món i tambe vam comprar una mica de beguda per la nit.

A les 11 de la nit vam anar de festa al “Coyote Ugly” o bar coyote que es realment com el de la peli.

Dia 12: de Williams (Arizona) a Las Vegas (Nevada)

Ens hem despertat a l’hora de sempre al motel ronyós on ens vam quedar a passar la nit i tot seguit hem anat a esmorzar al café del davant. Hem demanat suc de taronja, cafè i una mena de bunyols de pasqua (allà en diuen mini-donnuts), i hem estat discutint sobre què fer durant el dia. Williams és un poble molt ben situat i que té destinacions interessants als 4 punts cardinals: cap al nord vas al Grand Canyon; cap a l’est, a la ciutat de Flagstaff; cap al sud, al desert dels famosos cactus d’Arizona; i cap a l’oest, a Las Vegas i Califòrnia. Finalment, la democràcia ha manat i per 2 vots a 1 hem decidit tornar al Grand Canyon a fer la ruta que ahir no vam poder veure per culpa del mal temps.

La segona visita al Grand Canyon ha estat un desastre. Resulta que aquella ruta s’agafava per iniciar al Hermmitts Point un sender infernal on necessites estar molt preparat i almenys 2 dies per poder completar-lo. Nosaltres no portàvem ni aigua, així que no l’hem ni començat i hem girat cua cap a Williams de nou, a empalmar altre cop amb la Historic 66.

Hem fet una parada al poblet de Seligman, (foto) que és semblant a Williams en quant a estructura: un carrer principal (la ruta) ple de motels i botigues de souvenirs. La diferència és que aquest era molt, molt més decadent. Hem dinat a dins d’una botiga de souvenirs. Sí, enmig de banderes, matrícules, imans, samarretes i altres objectes diversos hi havia dues taules on un home que estava mig tocat del bolet ens ha servit el dinar. Particularment i per sorpresa meva, he menjat un arròs amb pollastre força bo. Després de 4 fotos hem continuat la ruta. Hem decidit no posar benzina al poble perquè la tenien molt cara (el capítol benzina mereix un article apart) i som així de xulos. Unes 20 milles més tard hem tornat a Seligman a omplir el dipòsit per por a no quedar-nos tirats.

A l’alçada de Kingman ens hem desviat rumb a Las Vegas. Cap a les 8 hem creuat la faraònica presa de Hoover, ja a Nevada, on estàvem per sobre dels 41ºC malgrat ja haver-se fet fosc. Poc després hem arribat a la ciutat del joc. La veritat és que impacta moltíssim quan veus la megaciutat que han muntat els americans enmig del desert, amb una quantitat de llums que fa vertigen. Nova York, París, Egipte, Venècia... a Las Vegas ho tens tot. El nostre hotel està força bé i per ara l’únic inconvenient és que està una mica allunyat. A la nit hem pujat a la torre del propi hotel (la més alta de Las Vegas) i hem contemplat una panoràmica fantàstica de la ciutat. També hem estat una estona al casino on he ensenyat a en Xavi una tècnica infalible de com guanyar diners a la ruleta.

Us deixo un vídeo de la nostre suite perquè el gaudiu (segur que no tant com nosaltres).

Dia 11: de Tuba City ( Arizona) a Williams (Arizona)

Quan ens hem despertat hem vist que feia mal temps , fred, vent i plovia , ens han dit que aquest és el més de les pluges torrencials en aquesta zona. Hem anat a esmorzar a un cafè que tenia Internet ja que havíem d’imprimir uns tiquets pel grand Canyon, primer la dona ens a dit que no tenia impressora, però jo crec que després li hem fet pena i ens ho ha imprès des de el seu ordinador.
Un cop acabat d’esmorzar ens hem dirigit cap al Grand Canyon , una de les coses més esperades de veure de tot el viatge . A mesura que ens anàvem acostant el temps anava millorant bastant , un cop hem arribat alla feia més o menys bon temps encara hem tingut sort. El Grang Canyon és immens més del que em podia imaginar, és tant gran que no perceps be les distancies, és una cosa que s’ha de veure, sembla impossible que tot ho hagi fet el riu , que amb prou feines es veu des de dalt.

Un cop fetes unes quantes fotos hem decidit baixar cap avall, per un camí estret i ple de roques, hem baixat una mitja hora , després hem decidit que ja n’hi havia prou, però pujar no era tan fàcil com baixar, semblava que no arribàvem mai a dalt. Un cop a dalt hem anat a veure tres miradors més abans d’anar a Tusayan, un poble que hi ha al costat , aquí teníem unes entrades per anar a veure una pel·lícula L’Imax sobre el Grand Canyon, la pel·lícula ha estat bé , però potser esperàvem més ( jo personalment no me enterat de casi res del que deien ).
Avui per fi hem pogut canviar de dieta , hem dinat pizza i pasta , qualitat preu no era el millor que hem trobat. Després de dinar i de comprat algun subvenir, ens hem dirigit a veure l’altre part del Gran Canyon on s’hi havia d’anar amb bus, un cop estàvem a la cua per agafar el bus ( estava a rebentar de gent) s’ha posat a ploure bastant i a fer força fred, jo i en Joan volíem acabar de veure els miradors que ens faltaven però en Guille ens a convençut de que el millor era tornar, després de fer cua per agafar el bus de tornada ( i quedar ben molls) , hem anat a Williams la destinació final d’avui, però pel camí ens a agafat una altre tempesta com la de l’altre dia.

Un cop a Williams ens hem endut una sorpresa positiva, era el poblet amb més ambient dels que aviem anat a dormi, ple de botigues de la ruta 66, una al costat de l’altre , gent vestida de cowboy pel carrer, hem sopat a un mexica ( a les 7 30 de la tarda).
A la nit ( 9:00) hem sortit una estona pensant que hi hauria festa, però no estava mort ( casi mort) com si fossin les 4 del mati, aquesta gent és ben rara a les 9 tots a casa tancats.
Demà ens dirigim direcció Las Vegas on hi passarem les tres pròximes nits.

Dia 10: de Mexican Hat (Utah) a Tuba city (Arizona)

Aquest mati ens hem despertat a la tenda de campanya que per dins era pot ser de les millors habitacions de les que hem estat si no fos perque no hi havia porta de lavabo i al despertar-nos ens hem trobat sense aigua a la dutxa un parell d’inconvenients bastant molestos. Hem esmorzat al bar de l’hotel que era un edifici construit sota un penya-segat, uns “pancakes” o esmorzar “ranchero” amb ous ferrats, això va a gustos.

Ja amb la panxa plena ens hem dirigit cap a “Monument Valley” que hi estavem relativament a prop. “Monument Valley” s’hi han rodat molts westerns entre altres pel•licules, pot ser es per això que al visitar-ho un te la sensació de ja haver-ho vist abans tot i que en persona es molt mes impresionant, ja que pots veure des de la part d’abaix aquests enormes pedruscos que s’aguanten de manera sorprentent dempeus al mitg dels camps del desert d’arizona.

Al visitar la botiga de souvenirs ens hem trobat amb els primers catalans des de que estem en terres americanes, eren un grup d’unes 10 o 12 persones que viatjaven amb familia.

Per recorre tota la vall la nostre primera intenció ha estat fer un tour guiat, però quan ens han demanat 70$ per persona ens ho hem replantejat i hem decidit probar sort amb el nostre cotxe que tot hi estar molt ben preparat no es per anar en camins sense esfaltar (es similar a un BMW full equip, pero d’una marca americana que no haviem sentit en la vida “Buick”), i la veritat es que a part d’algun que altre sotrac encara ens ha anat prou be, s’ha de dir que ha valgut la pena fer-ho per el nostre compte.

Una vegada acabada la visita era vora mitgdia i com que haviem esmorzat força be hem decidit agafar el cotxe i fer quilometres fins a “Page” on hem dinat vora les 3 de la tarda i despres hem fet una visita rápida al museu que hi ha al costat de la central eléctrica on hi ha construida una presa i un pont metàl•lic al mitg d’un canyon anomenat “Glen Canyon”, despres d’això hem decidit que per no tornar a tenir problemas amb trobar motel el buscariem mes d’hora que ahir hi com que demà hem de visitar el Grand Canyon hem baixat fins a la ciutat de “Tuba City” on ens trobem en aquest moments preparats per anar a dormir i agafar forces per la visita de demà.

Dia 9: de Grants (New Meixco) a Mexicat Hat (Utah)

Ens hem despertat a Grants i hem baixat a esmorzar (força complert, per cert) al propi motel, tot parlant sobre què fer el dia d’avui.

Així que hem iniciat el dia avançant per la ruta 66 fins a Gallup, encara a Nou Mèxic. Gallup és ja territori Navajo i és coneguda com la capital dels indis americans. En efecte, està plena de “trading post” indis. Just abans d’arribar-hi hem passat per davant del motel “El Rancho”, a les habitacions del qual hi han passat grans estrelles del gènere Western, per grabar les seves pel·lícules en la seva majoria al proper Canyon de Chelly.

Precisament sortint de Gallup ens hem desviat de la ruta cap al nord en direcció al Canyon de Chelly, situat a l’estat d’Arizona. Al principi, el paisatge d’Arizona no difereix gaire del de New Mexico, però a mesura que t’hi vas endinsant recorda cada vegada més al Far West de les pel·lis. El Parc Nacional Canyon de Chelly és acollonant. Primer hem anat amb el propi cotxe per la vessant sud i anàvem parant als múltiples miradors que ens trobavem, on les imatges són impactants. Podíem baixar a dins del canyon en una excursió d’aproximadament dues hores caminant, però al final hem dessistit per pura mandra. Després hem agafat el camí del nord per veure el Canyon del Muerto i ens hem aturat a fer un cop d’ull a Massacre Caves, on els espanyols van assasinar més de 100 navajos als inicis del segle XIX.

A continuació hem seguit carretera amunt en direcció a Kayenta, localitat situada prop del parc nacional Monument Valley, un conjunt espectacular de monolits que surten del no res. Aquí ha començat a complicar-se el viatge. El cèl s’ha anat tapant progressivament i ha començat a llampegar de forma aterradora. Ja és mala sort que ens plogui en plè desert, en una zona realment àrida al nord d’Arizona, però així ha estat, i de quina manera. La tempesta ha durat pocs minuts però ens ha acollonit a tots. Poques vegades a la vida havia vist una tempesta tan intensa, pràcticament no es veia la carretera i ens temiem el pitjor. Per sort la cosa s’ha calmat i hem pogut arribar a Kayenta. I aquí ha començat la segona dificultat.

Ens hem aturat al primer hotel que hem trobat i ens han dit que no tenien habitacions lliures. És el primer cop que ens passa en tot el viatge així que simplement hem anat a preguntar al següent. Tampoc n’hi havia. Així que hem anat al següent, a unes 10 milles al nord, un autèntic antro de mala mort. I tampoc. I el quart tampoc. El problema no seria d’importància si no fos perquè Kayenta és un poble al mig d’una zona totalment desolada i no hi ha absolutament res al voltant. Així doncs, després de sopesar vàries opcions (entre elles dormir al cotxe) hem decidit anar a probar sort al poble més proper, de nom Mexican Hat, a 50 milles de Kayenta i a un estat que en principi no haviem de trepitjar: Utah. Així doncs, hem agafat altre cop el carro i hem atravessat el Monument Valley, hem creuat la frontera i hem parat al primer motel de Mexican Hat. La recepció estava mig amagada en un forat a mà esquerra de la carretera. Ens ha atès un hippie que tenia pinta d’anar mig fumat i ens ha fet un mapa sobre com arribar a l’habitació, ja que s’havia d’agafar el cotxe. Era un mapa molt confús, així que no l’hem trobat a la primera i hem tornat perquè ens ho aclarís. En comptes d’això, ens ha dit que seguíssim un cotxe blanc que anava més perdut que nosaltres. Finalment hem trobat l’habitació i és molt ben parida. Es tracta d’una gran tenda amb sòl de parquet i amb capacitat per a 4 persones.

En fi, demà escriurem des d’Arizona... o això esperem.

Dia 8: de Santa Rosa (New Mexico) a Grants (New Mexico)

Avui ens hem despertat a l'hora de sempre a una habitació com la de sempre, nose com s’ho fan però les habitacions dels motels que anem son totes casi iguales.
EL paisatge ja a canviat bastant des de que vam sortir de Chicago, al principi eren tot camps i més camps d’herba, a cada poble que passàvem es veien les típiques cases amb el pati d’herba a davant i sense tindre cap balla que separi una de l’altre i amb la canasta davant de garatge. Ara el paisatge ja es molt diferent ens anem trobant alguns pobles casi abandonats, on no si veu ningú i els camps d’herba en canviat per camps casi desèrtics i muntanyes.

Avui no ens podem queixar del esmorzar del motel , hi havia forces coses, hem esmorzat uns gofres que ens el fèiem nosaltres mateixos. Un cop esmorzat ens hem dirigit direcció Santa Fe capital del estat de Nuevo Mexico. La ciutat de Santa Fe és completament diferent a la resta d’ Estats Units, un cop allà no sembla que hi estiguis, molta gent parla espanyol ( o algú semblant ) molts cartells estan amb espanyol i les cases son molts diferents que la resta d’Estats Units.
Santa Fe és una ciutat molt turística plena de botigues d’art , joieries i botigues d’escultures , es tot caríssim, és a dir hem mirat les botigues no hem comprat res. Per dinar hem dinat a un restaurant que era com un Mc’ Donals a la mexicana, un cop acabat de dinar ens hem dirigit cap a Alburquerque, hem anat el cas antic, que es igual que Santa Fe però més cutre, la resta d’Alburquerque ja s’assembla més a la resta d’Estats units. A Alburquerque hem comprat algun subvenir de la ruta ja que a partir de dema ens desviem de la ruta i no sabem quan la tornarem agafar, anem cap a Arizona on visitarem el Canyon the Chelli, el Monument Valley i el Gran Canyon.

Un cop hem sortit de Alburquerque anavem amb l’idea de busca un motel a prop, però els pobles que venien desprès eren desèrtics i mitg abandonats i no tenien motel, hem fet uns quants quilometres més fins a Grant un poblet que numes te restaurant i motels ( nose don deu sortí tanta gent per omplir tots els motels). Hem vist un motels que tenia piscina i jakizzi interior i sortia més o menys al mateix preu que els motels dels altres dies. Abans de anar a sopar hem anat a la piscina i jakuzzi, després hem anat a sopar per variar una mica a un restaurant que es deia Mc Donals.
Dema marxem de l’estat més diferent dels estats units ( dels que hem vist ) i ens dirigim que cap al desert d’Arizona.

Dia 7: de Shamrock (Texas) a Santa Rosa (New Mexico)

Avui un dia mes, amb 24 hores hem creuat un nou estat. No hi ha estat que sens registeixi!
Ens hem despertat a l’est de Texas i ja de bon mati per esmorzar hem anat al McDonald’s, sona extrany començar el dia aixi pero es economic i l’esmorzar que donen a diferencia del dinar o sopar es bastant correcte.

Despres hem continuat el nostre cami cap a l’oest direcció Amarillo i cap a mitg mati hem visitat “Palo Duro Canyon”, la veritat es que no es gran cosa i suposo que quan arribem al “Grand Canyon” el “Palo Duro” no sera res en comparació. Entre una cosa i l’altre sens han fet les 2 de la tarda i hem decidit anar al Big Texan, que es un restaurant molt famos d’aquesta zona ja que si t’aconsegueixes menjar un entrecot de 2kg amb tots els acompanyaments que porta el dinar et surt gratis, a la serie dels Simpsons en Homer ho intenta i diria que ho aconsegueix, a nosaltres ni sens ha passat pel cap intentar-ho, us recordo que no vam poder ni amb una amanida de les que preparen aqui amèrica. Mentres dinavem tambe hem escoltat una mica el barça per internet, hem enviat un sms a Rac1 pero no sabem si l’han llegit algu ho ha escoltat?

Dia 6: de Bristow (Oklahoma) a Shamrock (Texas)

Avui hem començat la jornada malament: ens hem perdut només començar i hem anat a parar a una carretera de mala mort tallada per obres. Després de recular uns quants quilòmetres hem retrobat la ruta 66 i ens hem aturat a esmorzar al mític Rock Café de la vila d’Stroud, localitat on té lloc la pel•li de Pixar “Cars”. Hem demanat cafè, “tortitas” i crepes però ens han portat uns platassos que no ens haguéssim acabat ni per dinar. També hem deixat un escrit al seu llibre de visites (amb missatge polític inclòs) i hem continuat cap a l’oest. 

Després d’un parell d’hores conduïnt i escoltant els grans Rolling Stones hem arribat a Oklahoma City, la capital de l’estat homònim, i hem anat directament a “H&H Gun Range”, una botiga d’armes on amés pots practicar. Així que, sense omplir qüestionaris ni ensenyar permís d’armes ni tonteries per l’estil, hem llogat una 9mm i una capsa de munició i hem començat a fotre trets al ninotet. Al principi feia una mica de por, per l’estrident soroll que fan els trets i perquè una bala d’aquestes et pela en pocs segons, però a mesura que practiques la por es va esvaïnt i al final ens hem quedat amb les ganes de continuar fent punteria. Cal destacar la presència de nens petits ja fent pràctica amb armes a la seva mida. A Catalunya els avis s’emporten els nets a veure el Barça i aquí se’ls enduen a armeries, qüestió de cultures.

Tot seguit ens hem dirigit al DownTown d’Oklahoma City, d’accés dificilíssim degut a que mitja ciutat està en obres. Ens hem aturat a veure el National Memmorial, espai construit en homenatge a les 168 víctimes de l’atemptat terrorista del 1995. Només hem sortit del cotxe uns 5 minuts i hem hagut de tornar a entrar de seguida degut a la intensíssima calor que no et deixa ni respirar. Avui hem fregat els 43ºC, així que comencem a entendre perquè les ciutats estan buides de gent durant practicament tot el dia: no es pot sortir.

Hem deixat Oklahoma City cap a l’oest, seguint la 66 i ens hem aturat a dinar a un restaurant Cherokee. Tot seguit hem anat a dos museus a Clinton i Elk City, respectivament. El primer és un museu convencional amb tot d’objectes de la ruta i el segon és una reproducció prou bona d’un poble de l’època dels Westerns. Finalment, hem continuat conduïnt enmig de moltes prades i poques ciutats i, després de perdrens un parell de cops, hem arribat a la frontera de Texas i ens hem aturat a dormir a Shamrock, el primer poble texà que hem trobat.

Dia 5: de Lebanon (Missouri) a Bristow ( Oklahoma)

A la ruta d’avui hi havia poques coses a veure per això hem aprofitat per fer quilometres, hem deixat enrere l’estat de Missouri, hem passat per l’estat de Kansas ( 13 milles només ) i hem entrat a Oklahoma. Ens hem despertat a les 8 com cada dia mes o menys, després d’aprofitar l’internet de l’habitació una estona hem anat a busca un lloc per esmorzar , ja que l’únic que tenia el motel era una maquina de cafè atrotinada. Al sortir de l’habitació em comprovat que el calor seguia apretant com el dia anterior arribant els 41 graus al migdia.

Hem esmorzat unes galetes al bar d’un super a mitg camí de Joplin. La primera parada del dia a sigut a Sprinfield ( el segon de la ruta) on hem visitat una impressionant botiga de pesca i casa, més que una botiga era un parc temàtic , tenien fins i tot un cocodril de veritat dins la botiga, un cop vista tota la botiga ens em dirigit direcció Tulsa que era la destinació d’avui.

Durant kilòmetres i kilòmetres la ruta ha sigut recta i més recta, sense cap poble , sense res a veure només camps d’herba amb vaques pasturant. Hem parat a Carthage ( un poblet al mitg del no res ) a un pizza hat a dinar, uns dels pocs restaurants que hi havia per aquesta zona. Despres de dinar em seguit fent kilòmetres, per aquesta zona hi havien diferents gasolineres antigues mitg abandonades i altres coses per veure.

Abans d’arribar a Tulsa al poble de Catoosa hi ha la famosa balena de color blau de la ruta, pensàvem que seria fàcil de trobar , doncs em donat voltes i voltes per trobar-la , quan ja ens donàvem per rendits l’hem trobat sense voler. Un cop fetes les fotos ens hem posat en marxa cap a Tulsa ( segona ciutat més gran del estat d’Oklahoma). Jo nose on s’amaga la gent , però la ciutat estava morta , no hi havia ningú pels carrers, tot tancat i molts pocs cotxes i mira que la ciutat era gran. Vist l’èxit de la ciutat hem decidit fer més kilòmetres, hem anat fins al poble de Bristow a mitg camí d’Oklahoma City, durant aquest recorregut ens a passat l’anècdota del dia. Anàvem a la velocitat correcte segons el gps ( unes 62 milles ) i de cop i volta veiem que darrere nostre hi ha un cotxe de policia amb totes les llums obertes que ens feia parar. Hem parat i ens a dit que anàvem massa ràpid, que en aquesta zona hi havia un tram que s’havia d’anar més a poc a poc. Ens hem acollonit una mica però l’home anava molt de bones i a dit que marxessis i que ens anés molt be el viatge.

Al final hem arribat a Bristow a un motel que el porten uns indis, però no està del tot malament, per variar hem anat a sopar al Mc Donals .

Dema anirem a Oklahoma City a disparar una mica i veure la capital de l’estat.

Ja hem fet uns 1500 kilòmetres contant també tots el kilòmetres que hem fet quan ens perdem o ens equivoquem , que sol passa cada dia un parell de cops, però aquesta és la gracia de la ruta.

Dia 4: de Lichfield (Illinois) a Lebanon (Missouri)

Avui ha sigut un dia bastant llarg i productiu, hem decidit despertar-nos una mica mes d’hora ja que ahir ens vam trobar que cap a les 6 de la tarda molts pobles i ciutats que passavem ja estaven bastant morts.

El dia a començat amb el tipic esmorzar de rigor del motel, aquesta vegada no teniem donuts com a Chicago pero ens les hem apanyat amb un parell de torrades amb marmalada i a les 9 del mati ja erem al cotxe direcció St. Louis, ciutat que fronteritza l’estat de Illinois amb el de Missouri, on em visitat basicament el seu mitic arc que segons diuent es la porta de la ruta cap a l’oest dels EUA. L’arc en cuestió té uns 190m d’altura i vist des de lluny ja impressiona bastant, despres de fer-nos les fotos des de tots els angles posibles i més, ens hem adonat que l’arc es podia visitar per dins i pujar fins a dalt de tot per un modic preu 10 $. Ha sigut curiós ja que al tenir aquesta forma tan extranya per arribar a dalt la unica manera posible era utilitzar unes capsules petitisimes on en cada una d’elles i enbutien a 5 persones.

Despres fotografiar algunes panoramiques de la ciutat hem dinat en un bar de la zona on en Joan i jo em demanat una amanida amb pollastre i en Xavi una pizza hawaiana. El menjar en si no era dolent pero s’ha de dir que les amanides eren poc sanes, ja us ho podeu imaginar, al estil americà i tot tamany XL. Hem decidit que a partir d’ara damanerem les coses per compartir perque no hi ha manera d’acabar un plat!

Ben dinat hem agafat el cotxe i hem seguit amb l’ajut del GPS i un parell de llibres els cartellets de “Historic Route 66” que en molts trams del dia d’avui s’entrecreuen amb una carretera molt mes concorreguda per els habitants de la zona com son les interestatals.

Al llarg de tota la tarda, des de que hem abandonat la ciutat de St. Louis hem anat veient uns cartells que feien referencia a les coves Meramec que despres de informar-nos degudament amb les guies hem sabut que era on el bandoler Jessie James s’amagava amb tota la seva banda despres d’atracar bancs i diligencies. Un cop arribats a la zona en cuestió ens hi em apropat i la cosa pintava prou be pero no ens hem endinsat a les cavernes ja que el pressupost del dia ja l’haviem complert a St. Louis i hem preferit seguir endevant fins on havia de ser la nostre propera parada per passar-hi la nit.

Hem arribat a “Rolla” bora les 8 del vespre i haig de dir que aqui tot i que es estiu i fa una calor de mil dimonis, el cel ja comensçava a enfosquir-se. El poble no era res de l’altre mon, la veritat es que era d’un tamany superior a la mitja que els que hem creuat pero no hem trobat cap motel que ens fes el pes i hem seguit endevant, es l’avantatge de no tenir-los reservats.

Fent un cop d’ull a la guia, en Joan n’ha trobat un de bastant mitic que estava uns 50km mes endevant i ha estat facil de localitzat gracies el seu gran cartell de neons.

Ja a la nit em sopat en una bolera just devant del motel que practicament hem tancat nosaltres perque erem els unics clients i abans d’anar cap a dormir i actualitzar el bloc hem fet una cabusada a la picina del mateix motel.

Dema continuarem la ruta cap a l’oest direcció al segon Springifeld de la ruta i amb una mica de sort i uns quants kilometres més pude arribem a Oklahoma!

Dia 3: de Chicago (Illinois) a Litchfield (Illinois)

Avui hem iniciat el dia de la mateixa forma que vam començar ahir: amb donuts i cafè aigualit. Després els del motel ens han portat cap a l’aeroport a buscar el cotxe. Quan ens han donat el carro ens hem quedat flipats: no és un chevy, és un pepino descomunal. La marca no l’havíem sentit en la vida però es tracta d’un cotxe amplíssim, molt potent, super-nou i modern i amb uns acabats de pell impressionants. És automàtic, és a dir, que no hi ha ni embrague ni canvi de marxes; com ha dit molt encertadament en Sibina “es condueix com un auto de xoc”. Esperem que no xoquem masses vegades.

Un cop adaptats al cotxe, hem sortit de Chicago iniciant la tan esperada ruta 66. La veritat és que a l’estat d’Illinois la ruta està molt ben preservada i senyalitzada, tret uns pocs trams impracticables. En el trajecte d’avui, ens hem aturat al museu de la ruta situat a Joliet (malgrat no entrar-hi hem comprat algun souvenir), hem continuat fins a Wilmington per dinar al llegendari Launching Pad on es troba l’astronauta inmens que serveix de cartell (foto), hem comprat nevera pel viatge prop de Pontiac, fins aturar-nos a mitja tarda a la ciutat d’Springfield. Springfield, Illinois, semblava una ciutat fantasma i no aparentava gens ni mica ser la capital d’Illinois i el lloc de residència de l’expresident Abraham Lincoln. Després de tirar quatre fotos de rigor al costat de les estàtues de Lincoln i el Capitol, hem anat a fer unes birres a un sportsbar, un dels pocs llocs on hi havia una mica d’ambient en tota la ciutat, per finalment dirigir-nos al poble de Lichfield per finalitzar la jornada al primer motel que hem trobat, un Super8 baratíssim però molt correcte.

I aquí ha passat el que podia haver estat una tragèdia: m’havia deixat la càmera al bar d’Springfield. Aleshores m’ha agafat un rampell d’histèria i he agafat el cotxe cap al bar. Però quan ja havia arrancat he recapacitat i he pensat que millor buscar el telèfon del local per internet i trucar-los. Al google maps he localitzat el local, però el telèfon no estava disponible i la pàgina web no funcionava. Aleshores el recepcionista del motel ha descobert que ja no existia amb el nom que apareixia al google i no hem pogut trobar el telèfon. Finalment els col•legues s’han oferit a acompanyar-me a Springfield i he acceptat (el no ja el tenia). Així doncs, hem reculat 70km fins a Springfield (no us podeu imaginar el mal que fa això) i, quan la cambrera ha somrigut i m’ha dit que tenia la càmera m’ha agafat un atac d’eufòria difícil d’explicar.

Demà més!

Dia 2: Chicago (Illinois)

Avui ens hem aixecat cap a les vuit com nous. Ens hem dutxat, hem esmorzat un espectacular buffet lliure, on destacaven uns deliciosos donnuts de xocolata i un suprem cafè aigualit (de fet, els donnuts i el cafè és l’únic que hi havia :P), i hem tornat al centre ciutat per adquirir un pass pel bus turístic. A bord del bus hem anat veient tota la ciutat.

Primer hem anat cap al sud per veure històrics gratacels com ara el de l’hotel Hilton, hem passat per davant del majestuós estadi dels Bears (futbol americà), hem recorregut el Milennium Park pel litoral del llac Michigan, ens hem dirigit al nord per admirar la Golden Coast (barri més ric de la ciutat, on els lloguers arriben als 200.000$ al mes) i la majestuosa Hankock Tower (per mi, el millor gratacels de Chicago) i hem baixat per pujar dalt la Sears Tower, el gratacels més alt dels EUA i, fins el 1998, l’edifici més alt del món. La veritat és que ens ha decepcionat una mica. Des del pis número 103 (hem pujat en un ascensor que ha tardat menys de 60 segons en pujar 100 pisos) teniem una bona panoràmica, però ni molt menys compensa els 15 fuckin’ bucks (= dollars xD) que hem pagat.

Després de menjar uns Mc Nuggets, hem anat a passejar per la Magnific Mille (un tram de l’Av. Michigan) que ve a ser com la 5a avinguda de New York, allà on es concentren les millors botigues. Hem estat jugant als nous Ipad i Iphone4 a l’Apple Store, entre d’altres. Després hem tornat al parc Millenium per contemplar l’espectacle de les fonts de Buckinham (molt decepcionant) i hem agafat el tren per tornar al motel i despedir-nos de la ciutat. Hem sopat uns plats de pasta a una pizzeria propera i cap a dormir, que demà iniciem la ruta!