Dia 11: de Tuba City ( Arizona) a Williams (Arizona)

Quan ens hem despertat hem vist que feia mal temps , fred, vent i plovia , ens han dit que aquest és el més de les pluges torrencials en aquesta zona. Hem anat a esmorzar a un cafè que tenia Internet ja que havíem d’imprimir uns tiquets pel grand Canyon, primer la dona ens a dit que no tenia impressora, però jo crec que després li hem fet pena i ens ho ha imprès des de el seu ordinador.
Un cop acabat d’esmorzar ens hem dirigit cap al Grand Canyon , una de les coses més esperades de veure de tot el viatge . A mesura que ens anàvem acostant el temps anava millorant bastant , un cop hem arribat alla feia més o menys bon temps encara hem tingut sort. El Grang Canyon és immens més del que em podia imaginar, és tant gran que no perceps be les distancies, és una cosa que s’ha de veure, sembla impossible que tot ho hagi fet el riu , que amb prou feines es veu des de dalt.

Un cop fetes unes quantes fotos hem decidit baixar cap avall, per un camí estret i ple de roques, hem baixat una mitja hora , després hem decidit que ja n’hi havia prou, però pujar no era tan fàcil com baixar, semblava que no arribàvem mai a dalt. Un cop a dalt hem anat a veure tres miradors més abans d’anar a Tusayan, un poble que hi ha al costat , aquí teníem unes entrades per anar a veure una pel·lícula L’Imax sobre el Grand Canyon, la pel·lícula ha estat bé , però potser esperàvem més ( jo personalment no me enterat de casi res del que deien ).
Avui per fi hem pogut canviar de dieta , hem dinat pizza i pasta , qualitat preu no era el millor que hem trobat. Després de dinar i de comprat algun subvenir, ens hem dirigit a veure l’altre part del Gran Canyon on s’hi havia d’anar amb bus, un cop estàvem a la cua per agafar el bus ( estava a rebentar de gent) s’ha posat a ploure bastant i a fer força fred, jo i en Joan volíem acabar de veure els miradors que ens faltaven però en Guille ens a convençut de que el millor era tornar, després de fer cua per agafar el bus de tornada ( i quedar ben molls) , hem anat a Williams la destinació final d’avui, però pel camí ens a agafat una altre tempesta com la de l’altre dia.

Un cop a Williams ens hem endut una sorpresa positiva, era el poblet amb més ambient dels que aviem anat a dormi, ple de botigues de la ruta 66, una al costat de l’altre , gent vestida de cowboy pel carrer, hem sopat a un mexica ( a les 7 30 de la tarda).
A la nit ( 9:00) hem sortit una estona pensant que hi hauria festa, però no estava mort ( casi mort) com si fossin les 4 del mati, aquesta gent és ben rara a les 9 tots a casa tancats.
Demà ens dirigim direcció Las Vegas on hi passarem les tres pròximes nits.

Dia 10: de Mexican Hat (Utah) a Tuba city (Arizona)

Aquest mati ens hem despertat a la tenda de campanya que per dins era pot ser de les millors habitacions de les que hem estat si no fos perque no hi havia porta de lavabo i al despertar-nos ens hem trobat sense aigua a la dutxa un parell d’inconvenients bastant molestos. Hem esmorzat al bar de l’hotel que era un edifici construit sota un penya-segat, uns “pancakes” o esmorzar “ranchero” amb ous ferrats, això va a gustos.

Ja amb la panxa plena ens hem dirigit cap a “Monument Valley” que hi estavem relativament a prop. “Monument Valley” s’hi han rodat molts westerns entre altres pel•licules, pot ser es per això que al visitar-ho un te la sensació de ja haver-ho vist abans tot i que en persona es molt mes impresionant, ja que pots veure des de la part d’abaix aquests enormes pedruscos que s’aguanten de manera sorprentent dempeus al mitg dels camps del desert d’arizona.

Al visitar la botiga de souvenirs ens hem trobat amb els primers catalans des de que estem en terres americanes, eren un grup d’unes 10 o 12 persones que viatjaven amb familia.

Per recorre tota la vall la nostre primera intenció ha estat fer un tour guiat, però quan ens han demanat 70$ per persona ens ho hem replantejat i hem decidit probar sort amb el nostre cotxe que tot hi estar molt ben preparat no es per anar en camins sense esfaltar (es similar a un BMW full equip, pero d’una marca americana que no haviem sentit en la vida “Buick”), i la veritat es que a part d’algun que altre sotrac encara ens ha anat prou be, s’ha de dir que ha valgut la pena fer-ho per el nostre compte.

Una vegada acabada la visita era vora mitgdia i com que haviem esmorzat força be hem decidit agafar el cotxe i fer quilometres fins a “Page” on hem dinat vora les 3 de la tarda i despres hem fet una visita rápida al museu que hi ha al costat de la central eléctrica on hi ha construida una presa i un pont metàl•lic al mitg d’un canyon anomenat “Glen Canyon”, despres d’això hem decidit que per no tornar a tenir problemas amb trobar motel el buscariem mes d’hora que ahir hi com que demà hem de visitar el Grand Canyon hem baixat fins a la ciutat de “Tuba City” on ens trobem en aquest moments preparats per anar a dormir i agafar forces per la visita de demà.

Dia 9: de Grants (New Meixco) a Mexicat Hat (Utah)

Ens hem despertat a Grants i hem baixat a esmorzar (força complert, per cert) al propi motel, tot parlant sobre què fer el dia d’avui.

Així que hem iniciat el dia avançant per la ruta 66 fins a Gallup, encara a Nou Mèxic. Gallup és ja territori Navajo i és coneguda com la capital dels indis americans. En efecte, està plena de “trading post” indis. Just abans d’arribar-hi hem passat per davant del motel “El Rancho”, a les habitacions del qual hi han passat grans estrelles del gènere Western, per grabar les seves pel·lícules en la seva majoria al proper Canyon de Chelly.

Precisament sortint de Gallup ens hem desviat de la ruta cap al nord en direcció al Canyon de Chelly, situat a l’estat d’Arizona. Al principi, el paisatge d’Arizona no difereix gaire del de New Mexico, però a mesura que t’hi vas endinsant recorda cada vegada més al Far West de les pel·lis. El Parc Nacional Canyon de Chelly és acollonant. Primer hem anat amb el propi cotxe per la vessant sud i anàvem parant als múltiples miradors que ens trobavem, on les imatges són impactants. Podíem baixar a dins del canyon en una excursió d’aproximadament dues hores caminant, però al final hem dessistit per pura mandra. Després hem agafat el camí del nord per veure el Canyon del Muerto i ens hem aturat a fer un cop d’ull a Massacre Caves, on els espanyols van assasinar més de 100 navajos als inicis del segle XIX.

A continuació hem seguit carretera amunt en direcció a Kayenta, localitat situada prop del parc nacional Monument Valley, un conjunt espectacular de monolits que surten del no res. Aquí ha començat a complicar-se el viatge. El cèl s’ha anat tapant progressivament i ha començat a llampegar de forma aterradora. Ja és mala sort que ens plogui en plè desert, en una zona realment àrida al nord d’Arizona, però així ha estat, i de quina manera. La tempesta ha durat pocs minuts però ens ha acollonit a tots. Poques vegades a la vida havia vist una tempesta tan intensa, pràcticament no es veia la carretera i ens temiem el pitjor. Per sort la cosa s’ha calmat i hem pogut arribar a Kayenta. I aquí ha començat la segona dificultat.

Ens hem aturat al primer hotel que hem trobat i ens han dit que no tenien habitacions lliures. És el primer cop que ens passa en tot el viatge així que simplement hem anat a preguntar al següent. Tampoc n’hi havia. Així que hem anat al següent, a unes 10 milles al nord, un autèntic antro de mala mort. I tampoc. I el quart tampoc. El problema no seria d’importància si no fos perquè Kayenta és un poble al mig d’una zona totalment desolada i no hi ha absolutament res al voltant. Així doncs, després de sopesar vàries opcions (entre elles dormir al cotxe) hem decidit anar a probar sort al poble més proper, de nom Mexican Hat, a 50 milles de Kayenta i a un estat que en principi no haviem de trepitjar: Utah. Així doncs, hem agafat altre cop el carro i hem atravessat el Monument Valley, hem creuat la frontera i hem parat al primer motel de Mexican Hat. La recepció estava mig amagada en un forat a mà esquerra de la carretera. Ens ha atès un hippie que tenia pinta d’anar mig fumat i ens ha fet un mapa sobre com arribar a l’habitació, ja que s’havia d’agafar el cotxe. Era un mapa molt confús, així que no l’hem trobat a la primera i hem tornat perquè ens ho aclarís. En comptes d’això, ens ha dit que seguíssim un cotxe blanc que anava més perdut que nosaltres. Finalment hem trobat l’habitació i és molt ben parida. Es tracta d’una gran tenda amb sòl de parquet i amb capacitat per a 4 persones.

En fi, demà escriurem des d’Arizona... o això esperem.

Dia 8: de Santa Rosa (New Mexico) a Grants (New Mexico)

Avui ens hem despertat a l'hora de sempre a una habitació com la de sempre, nose com s’ho fan però les habitacions dels motels que anem son totes casi iguales.
EL paisatge ja a canviat bastant des de que vam sortir de Chicago, al principi eren tot camps i més camps d’herba, a cada poble que passàvem es veien les típiques cases amb el pati d’herba a davant i sense tindre cap balla que separi una de l’altre i amb la canasta davant de garatge. Ara el paisatge ja es molt diferent ens anem trobant alguns pobles casi abandonats, on no si veu ningú i els camps d’herba en canviat per camps casi desèrtics i muntanyes.

Avui no ens podem queixar del esmorzar del motel , hi havia forces coses, hem esmorzat uns gofres que ens el fèiem nosaltres mateixos. Un cop esmorzat ens hem dirigit direcció Santa Fe capital del estat de Nuevo Mexico. La ciutat de Santa Fe és completament diferent a la resta d’ Estats Units, un cop allà no sembla que hi estiguis, molta gent parla espanyol ( o algú semblant ) molts cartells estan amb espanyol i les cases son molts diferents que la resta d’Estats Units.
Santa Fe és una ciutat molt turística plena de botigues d’art , joieries i botigues d’escultures , es tot caríssim, és a dir hem mirat les botigues no hem comprat res. Per dinar hem dinat a un restaurant que era com un Mc’ Donals a la mexicana, un cop acabat de dinar ens hem dirigit cap a Alburquerque, hem anat el cas antic, que es igual que Santa Fe però més cutre, la resta d’Alburquerque ja s’assembla més a la resta d’Estats units. A Alburquerque hem comprat algun subvenir de la ruta ja que a partir de dema ens desviem de la ruta i no sabem quan la tornarem agafar, anem cap a Arizona on visitarem el Canyon the Chelli, el Monument Valley i el Gran Canyon.

Un cop hem sortit de Alburquerque anavem amb l’idea de busca un motel a prop, però els pobles que venien desprès eren desèrtics i mitg abandonats i no tenien motel, hem fet uns quants quilometres més fins a Grant un poblet que numes te restaurant i motels ( nose don deu sortí tanta gent per omplir tots els motels). Hem vist un motels que tenia piscina i jakizzi interior i sortia més o menys al mateix preu que els motels dels altres dies. Abans de anar a sopar hem anat a la piscina i jakuzzi, després hem anat a sopar per variar una mica a un restaurant que es deia Mc Donals.
Dema marxem de l’estat més diferent dels estats units ( dels que hem vist ) i ens dirigim que cap al desert d’Arizona.

Dia 7: de Shamrock (Texas) a Santa Rosa (New Mexico)

Avui un dia mes, amb 24 hores hem creuat un nou estat. No hi ha estat que sens registeixi!
Ens hem despertat a l’est de Texas i ja de bon mati per esmorzar hem anat al McDonald’s, sona extrany començar el dia aixi pero es economic i l’esmorzar que donen a diferencia del dinar o sopar es bastant correcte.

Despres hem continuat el nostre cami cap a l’oest direcció Amarillo i cap a mitg mati hem visitat “Palo Duro Canyon”, la veritat es que no es gran cosa i suposo que quan arribem al “Grand Canyon” el “Palo Duro” no sera res en comparació. Entre una cosa i l’altre sens han fet les 2 de la tarda i hem decidit anar al Big Texan, que es un restaurant molt famos d’aquesta zona ja que si t’aconsegueixes menjar un entrecot de 2kg amb tots els acompanyaments que porta el dinar et surt gratis, a la serie dels Simpsons en Homer ho intenta i diria que ho aconsegueix, a nosaltres ni sens ha passat pel cap intentar-ho, us recordo que no vam poder ni amb una amanida de les que preparen aqui amèrica. Mentres dinavem tambe hem escoltat una mica el barça per internet, hem enviat un sms a Rac1 pero no sabem si l’han llegit algu ho ha escoltat?

Dia 6: de Bristow (Oklahoma) a Shamrock (Texas)

Avui hem començat la jornada malament: ens hem perdut només començar i hem anat a parar a una carretera de mala mort tallada per obres. Després de recular uns quants quilòmetres hem retrobat la ruta 66 i ens hem aturat a esmorzar al mític Rock Café de la vila d’Stroud, localitat on té lloc la pel•li de Pixar “Cars”. Hem demanat cafè, “tortitas” i crepes però ens han portat uns platassos que no ens haguéssim acabat ni per dinar. També hem deixat un escrit al seu llibre de visites (amb missatge polític inclòs) i hem continuat cap a l’oest. 

Després d’un parell d’hores conduïnt i escoltant els grans Rolling Stones hem arribat a Oklahoma City, la capital de l’estat homònim, i hem anat directament a “H&H Gun Range”, una botiga d’armes on amés pots practicar. Així que, sense omplir qüestionaris ni ensenyar permís d’armes ni tonteries per l’estil, hem llogat una 9mm i una capsa de munició i hem començat a fotre trets al ninotet. Al principi feia una mica de por, per l’estrident soroll que fan els trets i perquè una bala d’aquestes et pela en pocs segons, però a mesura que practiques la por es va esvaïnt i al final ens hem quedat amb les ganes de continuar fent punteria. Cal destacar la presència de nens petits ja fent pràctica amb armes a la seva mida. A Catalunya els avis s’emporten els nets a veure el Barça i aquí se’ls enduen a armeries, qüestió de cultures.

Tot seguit ens hem dirigit al DownTown d’Oklahoma City, d’accés dificilíssim degut a que mitja ciutat està en obres. Ens hem aturat a veure el National Memmorial, espai construit en homenatge a les 168 víctimes de l’atemptat terrorista del 1995. Només hem sortit del cotxe uns 5 minuts i hem hagut de tornar a entrar de seguida degut a la intensíssima calor que no et deixa ni respirar. Avui hem fregat els 43ºC, així que comencem a entendre perquè les ciutats estan buides de gent durant practicament tot el dia: no es pot sortir.

Hem deixat Oklahoma City cap a l’oest, seguint la 66 i ens hem aturat a dinar a un restaurant Cherokee. Tot seguit hem anat a dos museus a Clinton i Elk City, respectivament. El primer és un museu convencional amb tot d’objectes de la ruta i el segon és una reproducció prou bona d’un poble de l’època dels Westerns. Finalment, hem continuat conduïnt enmig de moltes prades i poques ciutats i, després de perdrens un parell de cops, hem arribat a la frontera de Texas i ens hem aturat a dormir a Shamrock, el primer poble texà que hem trobat.

Dia 5: de Lebanon (Missouri) a Bristow ( Oklahoma)

A la ruta d’avui hi havia poques coses a veure per això hem aprofitat per fer quilometres, hem deixat enrere l’estat de Missouri, hem passat per l’estat de Kansas ( 13 milles només ) i hem entrat a Oklahoma. Ens hem despertat a les 8 com cada dia mes o menys, després d’aprofitar l’internet de l’habitació una estona hem anat a busca un lloc per esmorzar , ja que l’únic que tenia el motel era una maquina de cafè atrotinada. Al sortir de l’habitació em comprovat que el calor seguia apretant com el dia anterior arribant els 41 graus al migdia.

Hem esmorzat unes galetes al bar d’un super a mitg camí de Joplin. La primera parada del dia a sigut a Sprinfield ( el segon de la ruta) on hem visitat una impressionant botiga de pesca i casa, més que una botiga era un parc temàtic , tenien fins i tot un cocodril de veritat dins la botiga, un cop vista tota la botiga ens em dirigit direcció Tulsa que era la destinació d’avui.

Durant kilòmetres i kilòmetres la ruta ha sigut recta i més recta, sense cap poble , sense res a veure només camps d’herba amb vaques pasturant. Hem parat a Carthage ( un poblet al mitg del no res ) a un pizza hat a dinar, uns dels pocs restaurants que hi havia per aquesta zona. Despres de dinar em seguit fent kilòmetres, per aquesta zona hi havien diferents gasolineres antigues mitg abandonades i altres coses per veure.

Abans d’arribar a Tulsa al poble de Catoosa hi ha la famosa balena de color blau de la ruta, pensàvem que seria fàcil de trobar , doncs em donat voltes i voltes per trobar-la , quan ja ens donàvem per rendits l’hem trobat sense voler. Un cop fetes les fotos ens hem posat en marxa cap a Tulsa ( segona ciutat més gran del estat d’Oklahoma). Jo nose on s’amaga la gent , però la ciutat estava morta , no hi havia ningú pels carrers, tot tancat i molts pocs cotxes i mira que la ciutat era gran. Vist l’èxit de la ciutat hem decidit fer més kilòmetres, hem anat fins al poble de Bristow a mitg camí d’Oklahoma City, durant aquest recorregut ens a passat l’anècdota del dia. Anàvem a la velocitat correcte segons el gps ( unes 62 milles ) i de cop i volta veiem que darrere nostre hi ha un cotxe de policia amb totes les llums obertes que ens feia parar. Hem parat i ens a dit que anàvem massa ràpid, que en aquesta zona hi havia un tram que s’havia d’anar més a poc a poc. Ens hem acollonit una mica però l’home anava molt de bones i a dit que marxessis i que ens anés molt be el viatge.

Al final hem arribat a Bristow a un motel que el porten uns indis, però no està del tot malament, per variar hem anat a sopar al Mc Donals .

Dema anirem a Oklahoma City a disparar una mica i veure la capital de l’estat.

Ja hem fet uns 1500 kilòmetres contant també tots el kilòmetres que hem fet quan ens perdem o ens equivoquem , que sol passa cada dia un parell de cops, però aquesta és la gracia de la ruta.