Dia 18: de L.A. (Califòrnia) a Barcelona (Catalunya)

Vinga va, mes i mig després de finalitzar el viatge, em disposo a acabar el nostre diari. Sé que això no ho llegirà ni Déu, però queda molt lleig deixar el blog inacabat per un miserable dia. Intentaré fer un exercici de memòria remota per recordar el que vam fer aquell dia.

Jo, com de costum, em vaig aixecar abans que els altres dos dormilegues i gràcies a això vaig poder aprofitar l'esmorzar de l'hotel. Res més enllà de cafè i torrades amb mantega i melmelada, però que ja va fer el fet de treure'm la gana matinal. Un cop estàvem tots d'empeus, vam recòrrer per enèssima vegada el Hollywood Blvd per adquirir els últims souvenirs que ens quedaven pendents. Tot seguit, vam decidir de tornar a Venice Beach per dos motius: 1) perquè ens va encantar la nit anterior però ens vam quedar amb les ganes de veure l'ambient que s'hi respirava de dia, i 2) perquè quedava a tocar del LAX (l'aeroport). Almenys a mi, Venice Beach em va agradar moltíssim. El passeig estava a rebentar de gent jove de totes les races i procedències, des de negres venent produccions pròpies de hip-hop, passant per culturistes matxacant al gimnàs a l'aire lliure, fins a gent jugant a bàsquet al playground. I tot això a tocar del mar i amb quantitat de botigues on es venien des de souvenirs a marihuana (si, està permesa per qüestions mèdiques, i està ple de doctors venent-ne). Vam menjar unes pizzes i uns hot dogs per dinar i vam matar un parell d'hores jugant a cartes a la platja.

Cap a les 5pm vam agafar el carro en direcció al LAX. Vam deixar el cotxe a Hertz sense problemes i vam facturar les maletes, esperant l'hora d'embarcament. L'avió cap a Londres estava molt correcte. En Xavi no va tenir problemes per dormir, en Guillem va poder dormir també unes horetes i jo... 30 lamentables minuts. Així doncs vaig aprofitar les quasi 11 hores de vol per mirar una pel·lícula darrere l'altre, des dels Intocables fins una merda de pel·lícula moderna de Jennifer Anniston i Gerald Butler. Vam arribar a Londres i, esgotats com estàvem, a sobre fotia una boira de cal Déu i l'avió no s'enlairava. Algún insensat va deixar anar el rumor que ens hauríem d'esperar fins l'endemà, causant la psicòsi general. Per sort, el retard només va ser d'un parell d'hores i cap a les 11 de la nit hora catalana, quan feia quasi 20 hores que havíem partit dels EUA, arribàvem a Barcelona.

- The End -